Estimat cordó umbilic
Apreciat cordó umbi
Hola cordó um
Al cordó umbilical (allà on es trobe):
T’escric,després de tants anys,amb el dubte de la teua existència.M’has d’entendre.Durant molts anys el teu record va romandre viu en mi.Però soc humà.Almenys m’ho pense.La vida m’ha ficat a prova, en nombroses vegades,en nombroses ocasions,en qualsevol lloc.T’enyorat.Al principi ho feia.Les meues artèries bategaven amb el teu alé llunya, quasibé una esperança.Però ja no hi eres, quan? on? Et necessitava.Fa temps que t’oblidí, ara ja només recorde una absència.
De veritat,ho vaig intentar.Pot ser.Tal volta ho intente encara.T’he buscat,innocent,en el somriure d’una mare,juganer,en les paraules d’un amic,neguitós,en els llavis d’una verge, famolenc,als seus mugrons durs.I als ulls de l’Òliba Blanca.També t’he buscat...
Sí, ja ho se.La vida és així, les coses són així.Però la tristesa també ÉS.Trist? He dit trist? Què dic? Vull ser trist! Visca la tristor! Fins i tot la tristesa implica una esperança oculta! Però no hi ha futur cap on jo camine.Ni negre ni gris ni blanc.No...
Perdona’m.Ja veus.No estaràs orgullós de mi.No estic orgullós de mi.Et riuràs de mi.Pitjor,et faré llàstima.Ja m’hauràs oblidat.És el fi.
La culpa és meua.La responsabilitat és meua.Però sense cartes no es pot jugar.Sí,tampoc amb excuses.Però la teua cicatriu ha acabat gangrenant.La ferida era menuda,ara és per tot arreu.No puc curar-me jo mateix,els dits comencen a caure’m.
On ets?
On ets? No m’importa la teua aparença.Vine amb mi.Amara’m amb la teua sang.Fes-me el oblidar el meu present.No,volia dir el meu passat.Tampoc.No se.Ets ahí? No cal que em contestes.Se que no ets.És el fi.
vent
Déu Pare omnipotent, que a la dreta no tens ningú i l’esquerra tens paralitzada:
Has de saber, primer de tot, que aquest missatge no és la carta apressada d’un moment de feblesa, sinó la conclusió inevitable d’anys i anys de reflexió profunda. Sé qui sóc i sé qui ets. Sé que em vas enviar a aquest món a ser un exemple i, fins ara, he seguit el guió sense desviar-me un milímetre. Però fins aquí hem arribat.
Ara fa uns moments, durant la farsa de l’últim sopar he estat pensant i ho he vist tan clar com l’aigua: tot havia anat com tu pensaves i qui m’ha de traicionar és Judes, sens dubte el més intel·ligent, avançat i lliure dels meus “deixebles”. Per què, m’he preguntat llavors. Per què ha de ser ell si és qui entén amb més claredat els ensenyaments sobre la igualtat i sobre la rebel·lia contra els poderosos, els injustos i els prepotents? No seré jo un d’ells, m’he qüestionat. I ho he vist clar: m’has programat perque ningú no et faci ombra, perquè la mort segura sigui l’esperança d’un més enllà, perquè la fe cega sigui el primer manament, perquè els pobres creguin en una vida millor, perquè la caritat disculpi la mala consciència, perquè l’odi sembli irracional, perquè donar l’altra galta signifiqui bondat i perquè el plaer en aquesta vida sembli la condemna per una altra existència eterna i imaginària.
Sóc un autòmata que ha de transmetre la teva idea prepotent d’esperar la contemplació de tu mateix, de Déu, per damunt de tot. Quina ximpleria! Però també m’has fet humà i he vist la vida des del costat fosc –he vist la pobresa, la misèria i la fam que tu no vols corregir- i des del costat lluminós –he sentit els plaers deliciosos de la carn, he olorat els aromes de la natura al forn, he tastat l’oli que raja dels molins i he begut el vi del raïm aixafat- i ja no vull més defensar deïtats que els limiten i els retenen. Ara vull que gaudeixin dels plaers i s’alliberen de les pors. Vull que creixin com aquestes oliveres que em miren emprenyades, serrant les seves arrugues centenàries amb un orgull massís, i em tiren a sobre les seves fulles amb olor a terra i sàvia.
Ja sento que venen a buscar-me. Vindran acompanyats de Judes o sols? Ha estat ell qui m’ha traït o tu? N’hi ha cap diferència? O tot és una bogeria meva i jo, només jo, sóc el culpable d’arrossegar al fang l’humanitat que em segueix?
Me cago en tu, déu.
Jesús
contrapunt
Jesús de Natzaret
Gòlgota
Estimat Jesús,
En resposta a la teva carta enviada des de Getsemaní, em permetràs —altre remei no et toca, però, per un cop, condescendiré a la cortesia formulària— unes precisions:
(1) Que tu parlis “d’anys i anys de reflexió profunda”, comprendràs que em faria pixar de riure, si no fos que (a) no vull ficar-me a dirimir si jo ric o no, que en això si poden entretenir els teòlegs, (b) ni tinc bufeta ni deixo de tenir-ne, de la mateixa manera que els àngels ni tenen sexe ni són asexuats. Però no ens perdem, que els humans teniu l’atenció limitada. Amb els teus pobres trenta-tres anys de “reflexió profunda” pots haver impressionat a alguna xati beneita com la Maria Magdalena, però no Em vinguis, a Mi!, amb aquestes tàctiques.
(2) De l’últim sopar segur que no en diries “farsa” si l’haguessis pagat tu. És típic dels fills no emancipats menysprear aquests detalls. En això, com en tantes altres coses, es demostra que ets un cap verd.
(3) La teva missió de redimir els pecats dels homes amb la teva sang es veu que et sembla poc. ¿I què més deu voler, el Nano? ¿“Els plaers deliciosos de la carn”, com dius tu, el vi, l’oli i aquests “aromes de la natura al forn” que semblen sortits d’un premi de poesia català i que ni Déu (o sigui Jo) sap què vol dir? ¿I res més? ¿No mana res més el “senyor” Fill? ¿Acabar amb la pobresa, amb les guerres, amb la fam? Xato, que no sóc del departament d’atenció al client, Jo. Si et van bé els plaers, accepta els dolors que et toquen. Pensa, a més, que si, més jove o més vell, no t’acabessis morint, de tota aquesta vida terrenal, al segon segle, n’estaries més que fart. I no em vinguis a demanar que posi pegats al que els teus parents humans esguerren amb una traça tan admirable.
(4) El teu to hippiós (“vull que gaudeixin dels plaers i s’alliberen de les pors”) et ve d’haver passat la infància amb aquell sòmines d’en Josep, que tenia la sentimentalitat fluixa dels petitburgesos i que arriba a extrems lamentables quan, a sobre de petitburgesos són, com en el seu cas, impotents. Però et vam haver de fer néixer en aquesta família perquè amb l’ADN no s’hi pot fer bromes.
(5) Trobo que les oliveres són uns arbres horrorosos. Temps a venir es convertiran en patrimoni exclusiu dels pijos, que en posaran una a cada torreta. Ja veus quin gust tens.
(6) Per cert, Judes era Jo adequadament caracteritzat. Sembla estrany que no hi hagis caigut.
Fins ara, Nen.
Déu Pare
PS: Els claus són de primera, ja ho has notat. M’he cuidat personalment de comprovar que no n’hi hagués cap d’espuntat.
estranyat
Pare omnipotent, que no omniscient, pel que veig:
No has entès res. Començaré pel final per posar-t’ho més fàcil:
6) Ja he insinuat que Judes i tu sou el mateix: “Vindran acompanyats de Judes o sols? Ha estat ell qui m’ha traït o tu? N’hi ha cap diferència?” Potser no entens el que insinuo i necessites paraules més fortes?
5) Les oliveres són uns arbres horrorosos? I tu et queixes dels pijos que, temps a venir, les plantaran als seus jardins? Quin sentit de l’estètica, el senyor! Haver-ho pensat quan les vas crear. Sàpigues, d’altra banda, que, temps a venir, el conreu de les oliveres continuarà sent la forma de subsistència d’un bon grapat de pagesos. Però, què has d’entendre tu, que vas treballar sis dies, i portes tota una vida de diumenge constant. Pensa que això t’ha fet, ni més ni menys, un escriptor de diumenge a la tarda. Revisa el teu estil pompós.
4) Josep no era un sòmines sinó un fuster, un treballador molt gens petitburgés. I no hagués passat res si hagués estat impotent. És una malaltia que qualsevol metge pot sanar. El seu problema va ser el teu espirit sant, un voltor amb penis que es va abraonar sobre la meva mare, una pusilànime menjaciris que tu havies triat entre milions. No sé que vols dir amb el meu to hippiós. Aclareix-m’ho.
3) Déu, o sigui tu, menys que ningú deu saber que són els aromes. Deus saber, però, que són els productes naturals i què passa quan els poses al forn: ña temperatura, per una reacció física que els humans explicaran algun dia, dóna més gust, aroma i sabor als aliments crus. El que tu has creat, els humans ho milloren. Amb l’única eina del foc. I no diguis que vull redimir ningú. No és cert. Tu vols que ells creguin que s’han de redimir d’alguna cosa.
2) El sopar, igual l’últim que el primer, no el vaig pagar jo però tampoc tu. Primer va ser en Josep, el que anomenes petitburgés i, després, els que creien en mi.
1) Per acabar: entenc que trenta-tres anys no et semblin res, però has de reconèixer que m'han bastat per descobrir el fastigòs projecte que t’ha costat una eternitat ordir.
Fins mai.
Jesús
contrapunt
Senyoret Sant Jordi,
Li semblarà estrany, però és cert. Un drac ferotge, lleig, dolent i sense pietat ( així m'ha descrit vostè davant tot el poble català), sap escriure amb una lletra ben llegible!
Estic molt decebut, senyoret Patró de Catalunya! Vostè i jo vàrem fer un tracte. En cap moment em va plantejar la possibilitat que jo, Comte Drac IV, fos considerat com una bèstia maligna i cruel davant dels habitants de Catalunya. Però encara em dol més l'impacte que ha tingut la vostra fantàstica historieta al Regne dels Dracs.
No puc ni sortir de la cova a prendre la fresca. Sóc ridiculitzat i menyspreat pels meus compatriotes. Riuen de com m'he deixat enganyar per un esquifit jovenet de poble com vostè, que l'única cosa que pretenia era fer-se famós i guanyar uns quants calerons amb els drets que li proporciona la llegenda que ha co-protagonitzat amb mi.
No vull que interpreti que amb aquestes paraules li estic demanant una part proporcional de la seva nova riquesa, però, en el cas que fos això el que ha entès, seria un detall per part seva d'enviar-me els diners a la següent direcció: C/ Muntanya dels dracs valents, cova nº 3, Regne dels Dracs.
P.D. Li aconsello que expliqui a la seva xicota tota la veritat. Es mereix saber que la setmana que ve es casa amb un covard que va de llest!
P.D 2. Si m'envia els meus beneficis, faci'm arribar també un autògraf a sobre d'una fotografia seva... és per a la meva filla. Des del 23 d'abril que li hem prohibit de penjar la senyera, però s'apropa el seu aniversari i desgraciadament reconec que , com a adolescent que és, es torna boja amb el jovenet d'en Sant Jordi.
Records als catalans
S'acomiada : la bèstia malvada, El drac de la llengenda
Mr. Samuel Spade
345, Florence Terrace
L.A.
California
Querido Sam:
¿Cómo te van las cosas? Te supongo sorprendido al tener noticias mías, la última vez que nos vimos, el sargento Tom Polhaus me llevaba esposada camino de un juicio que acabaría con mi cuerpo en la “freidora”, mientras tú, con cara de circunstancias, estarías pensando que te habías librado de una buena, que no volverían a molestarte por la muerte de tu colega Miles y que ahora podrías dedicarle un tiempo a Iva, su viuda. Y lo que más me duele es que me entregaste tan sólo unos minutos después de decirme que me amabas, aún recuerdo el brillo helado de tus pupilas y la dureza de tu voz cuando me dijiste que no había otra salida, ¡y acababas de dejar escapar a Gutman y a Cairo!. Y todo por huir del riesgo, por no perseguir un ideal aunque fuese tan pesado como un halcón de oro del emperador Carlos, por volver a la anodina rutina de los veinte pavos al día más gastos, de las citas que Effie te concertaba desde el despacho con una mujer 10 años mayor que yo. Tuviste miedo, deberías confesarlo, miedo de no saber manejar a una mujer que quizás te venía grande, a la que quizás veías como a una mujer fatal, aunque no supieras qué quería decir eso porque las mujeres fatales han existido a partir de mi existencia, yo fui el prototipo.
Y tú eras el prototipo de hombre duro, mucho más que aquel bajito, Bogart, que te suplantó, aquel pobre tenía un rostro redondeado, cabello negro y fumaba cigarrillos rubios. ¿Cómo compararlo contigo?, si tú eras más bien rubio y tenías un rostro angulado, aquellas uves con que Hammett modeló tu rostro fue lo que más me atrajo de ti, aquello y tu manera de liar los cigarrillos, jamás se ha liado un cigarrillo con el arte con que tú lo hiciste en el Halcón Maltés. Quizás dirás que todo eso es ficción, que carece de existencia real, como tú y yo; sin embargo, párate a pensar y di si aquella aquella tal Mary Astor que se hizo pasar por mí tiene hoy existencia real, no la tiene, ninguna. O la misma que nosotros, la que le da la fuerza de la imaginación y el recuerdo, sólo que en nuestro caso sufrimos el pecado del padre, de nuestro padre, un pobre fumador empedernido, detective de la Pinkerton y simpatizante del partido comunista americano, y eso nos tiene apartados de los circuitos, marginados, y me parece lógico ahora que quieren volver el rezo a las escuelas.
Mira de encontrarme, ya sé que dirás: “Y ¿a quién busco?, ¿a Brigid o a Ruth?, ¿a la señorita O’Shaughnessy o a miss Wonderland?”. No te preocupes, busca a Brigid en la tierra maravillosa, siempre serán dos mujeres por el precio de una y tu promiscuidad se sentirá complacida. Piensa que somos personajes dramáticos, que al fin y al cabo fingimos ser aquello que no somos delante de otros que fingen creer que somos lo que no somos, pero eso es el drama, eso es el teatro, el gran teatro del mundo del que formamos parte, y yo a veces finjo ser Brigid y a veces finjo ser Ruth, pero siempre soy yo, y cuando finjo también soy aquello que finjo. Recuerda aquellas palabras del autor italiano: un actor finge ser Polonio ante dos espectadores que ya saben cómo es Polonio, pero cada vez que esto ocurre se crea un nuevo Polonio, distinto de cualquier otro, porque esa es la esencia del teatro (omito las comillas porque cito de memoria). El actor crea, crea al personaje, es igual a dios, durante la representación. Y nosotros somos personajes, puede que no de teatro, pero sí de novela, y cada vez que alguien lee adquirimos existencia real en su imaginación. Es esta existencia real ficticia la que me permite escribirte, aunque iba camino del cadalso cuando nos separamos, pero no llegué al cadalso, la ficción acabó antes. Y con ella mi existencia real y la posibilidad de mi muerte real. Por eso vivimos aún hoy; y por eso estamos tan jóvenes como siempre; y esto es algo a lo que no podemos renunciar aunque queramos porque nuestra existencia, en el fondo, no depende de nosotros sino de la imaginación de otros a los que no podemos manejar, sólo seducir.
Aprovechemos, pues, esta eternidad que nos ha sido dada, recuperemos cada vez que podamos los momentos de pasión y de angustia que una vez, y otra, y otra…, hemos compartido. Búscame, a mí, Brigid (o quizás Ruth), en la tierra maravillosa de la imaginación humana.
Hasta siempre, Sam
Brigid O’Shaughnessy
Bernat C.
enllaços
S. D. Hammet
El falcó maltès
el halcón maltés
Talking about the body with
Humphrey Bogart
Roy Del Ruth
Peter Lorre
Mary Astor
Mails enviats i agafats com a mòdels de correspondència de 1890 (Agafats del llibre "Manuscrito moderno" 1890, de José Martinez Aguiló Cartes entre dues germanes preocupades pel futur sentimental i econònim de la seva neboda Laura. Fixeu-vos com era d'eficaç el correu de llavors ( Hi ha només dos dies de diferència entre les dues cartes!). No tant com els dels e-mails actuals, però, pel resultat de la investigació, igual d'efectiu.
mas
Gerona 15 de Abril de 1890
Sra Dª Enriqueta Galcerán
Mi querida hermana: hay un joven llamado Roberto Sauret, hijo, según el dice, de un rico fabricante de esa, que desea trabar amistad con nosotras. Ya puedes figurarte que su objeto es pedir relaciones a Laura; mas no permitiré entre en casa hasta haber adquirido algunos informes acerca de su conducta. Su exterior es agradable, sus maneras distinguidas y de grata conversación, así es que se atrae facilmente las simpatias de cuantos le tratan.
La experiencia nos enseña que no nos debemos dejar llevar por las apariencias, y como en el mundo se ven tantos desengaños, quisiera, con la prudencia y la reserva que tu comprenderás, que adquieras algunas noticias sobre dicho joven y mes las comuniques a la mayor brevedad.
Dispensa la molestia del encargo que te hago. Tú ya sabes que estamos obligados a mirar por lo que atañe al porvenir de nuestra sobrina, y y por eso no dudo que desenpeñarás gustosa mi cometido.- Muchos recuerdos a todos. Recibelos tambien de Laura y de tu hermana que te ama.
Isabel
Palamós 16 de abril de 1890
Sra Dª Isabel de Galceran
Amada Hermana. He cumplido tu encargo y tengo el sentimiento de decirte que las noticias adquiridas no son satisfactorias.
Es cierto que Roberto es hijo de una rica familia de esta, y su padre tiene una gran fortuna.
Ese joven en su niñez fue muy bien educado por su madre, que es un dechado de virtudes, y su padre modelo de honradez y laboriosidad; pero Roberto les ha dado serios disgustos. Al empezar sus estudios tuvo malos compañeros y peores libros y le desviaron del buen camino trazado por sus padres. Estos no pocas veces han pagado deudas contraidas por su hijo en el juego; otras, les ha substraído cantidades importantes para derrocharlas en vicios vergonzosos, y hasta por tres veces les han reprobado sus exámenes.
Como tu dices es joven fino y atento, de amena conversación y de un exterior simpático, por todo lo qualconsidero altamente peligrosa su amistad. Sobrados són, pues, los motivos para encargarte por todo trance evites que ni Laura, ni tu familia se traten con el joven referido.
Queda cumplido tu encargo
Recuerdos a Laura y a todos los de tu familia, y manda a tu hermana que te quiere.
Enriqueta
Apreciadas señoras,
Sabedor de los desvelos que estan demostrando estos dias en aras a preservar el honor y el bolsillo de su pupila. Tengo a bien comunicarles las razones que me han impulsado a visitarla durante este mes.
Mi intención dista mucho de ser la que ustedes han supuesto en su correspondencia. No señoras mias. Nunca ha estado mas lejos de mi intención el intentar robarles su precioso tesoro, porque ella sí que lo es. Ustedes se preguntaran cómo ha llegado a mis oidos el resultado de sus desvelos. Y yo les seré franco y les contestaré. No quiero retrasar más la resolución de este asunto tan desagradable. Ha sido su propia sobrina, Laura, la que me lo ha desvelado. Ayer, durante nuestro acostumbrado paseo, yo advertí que sus ojos estaban enrojecidos y su expresión no era la habitual. Al principio callé, respetando su silencio, pero una mirada suya me hizo comprender que su pena no acertaba a salir al exterior y me impuse la obligación de ayudarla a hacerlo.
Fue entonces cuando me contó cómo de forma casaul habían caído en sus manos las cartas en que ustedes se interrogavan sobre la conveniencia de aceptarme com posible partido para su estimada Laura. Ella, como es natural, despues de ruborizarse, se indignó. Sabía que ustedes en anteriores ocasiones habían utilizado estos métodos. Y siendo consciente de la tentación que supone una fortuna como la que heredó de su padre, tambien sabe que siempre puede caer en manos de un desaprensivo. I, Aun estando muy agradacida por haber sido acogida com una hija en casa de su tia, no olvida que ella es dueña de una immensa fortuna (heredada de su difunto padre) , y se pregunta a menudo si ese no será el motivo de la solícita vigilancia a que la someten.
Yo siempre he sido franco con ella. Desde nuestros primeros encuentros es conocedora de los problemas que he tenido durante mi primera juventud. Los conoce y los perdona. Esto es lo que maravilló de ella. He de reconocer que antes de atreverme a cortejarla sí que habia pasado por mi mente el montante de su fortuna. Pero esta sombra material se devaneció ante los atributos más espirituales de Laura. La belleza de su corazón, sus aun más agradables maneras, su disposición a perdonar mis pasadas faltas, me comovieron y ahora estoy en disposición de aseguarles que ya no soy el Roberto del que les han hablado. Soy un hombre nuevo.
Es por esto que pongo en su conocimiento, ( aunque su sobrina quiza ya se me haya adelantado) que, a pesar de la negrura de mi pasado, tanto Laura como un servidor estamos dispuestos a iniciar una nueva vida juntos, lejos de este lugar. Hemos pensado casarnos y fijar nuestra residencia en uno de los ingenios que le dejó en herencia su señor padre en la isla de Cuba. Allí podré dignificar mi vida, dirigiendo los negocios de mi futura esposa, y, hacer feliz a su sobrina ( mi màxima aspiración), lejos de las habladurias y envidias que nos persegurían de quedarnos en este lugar.
Como ustedes ya deben saber, Laura es mayor de edad y puede disponer de su fortuna a su antojo. Les ruego, por tanto, que no se molesten en realitzar más investigaciones como las que han llevado a cabo ( con aparente, pero inútil éxito) hasta la fecha. Ya se habran caído en la cuenta que sus esfuerzos serían baldíos.
Roberto Sauret
mas
Estimada cigonya
Potser es sorprendrà de rebre aquesta carta quan creu que ja no li escriurà ningú. La veritat és que fa temps que volia fer-ho, però fins ara no he aconseguit la seva adreça.
No s'espanti que no vull demanar-li res, que els temps han canviat i ara els encàrrecs es fan d'una altra manera. Només vull agrair-li el primer viatge que vaig fer, que va ser amb vostè. Sí, ho ha encertat! sóc una de les comandes que li van fer, en aquella època en què rebia muntanyes de cartes i encara no existia París.
M'ho vaig passar molt bé durant el trajecte, sap? Aquella bombolla embolicada en aquell mocador gran penjat al seu bec, va ser el meu primer gronxador. Com que hi havia poc a fer la meva distracció principal va ser jugar a giravoltar, sobretot al principi ja que a mida que anava creixent la bombolla se'm va anar quedant petita i m'obligava a reposar.
No vaig veure res perquè no podia sortir fora, però recordo la música i les veus que arribaven a les meves orelles. El final del viatge va ser molt emocionant. Vaig poder veure els estels. Al menys això és el que em va semblar que eren aquells quatre ulls que em miraven enamorats.
M'agradaria molt poder mantenir correspondència amb vostè i conèixer-la una mica més. Tan sols sé que pertany a un dels grups anomenats "aus migratòries", que avui dia només s'encarreguen de portar-nos el bon temps i poca cosa més. M'explicarà les experiències meravelloses i enriquidores dels seus viatges?
Esperant amb ansietat la seva resposta, li envio tota la meva simpatia.
PUCKELDUENDE
hivern
E-mail from Vienna
Carta a un desconegut
Divendres Sant. Putes vacances. Jo xopa. I tu tan lluny!. Escolto la Missia, m’imagino parlant amb tu estirats al sofá. No deixo que
em toquis i tu no pares de besar-me, i jo em desfaig de gust, el gaudi del desig. Vull que el desig de tenir-me no et deixi viure. M’imagino potser trucant el dimarts al matí, i sortint potser corrent de la feina per trobar-me amb tu. Fóra capaç de fer-ho. Amb tu em decobreixo a mi mateixa. Tu has estimat aquella nena petita que duc dins meu. Noto la teva absència. Una setmana llarga com una eternitat. Sento la teva presència que ja s’acosta en els dies. Divendres Sant. Encara falten dissabte, diumenge i,dilluns. No sé qui trucarà primer. Segurament jo que tinc l’ànima incendiada. Ja tinc tants regals acumulats que no ser com fer-ho: la postal del bes de Klimt, la capsa de llumins amb l’escrit, el llibre de Goytisolo “Placer licuante”, el trencaclosques, la música. He anat a veure l’exposició d’Egon Schiele, he patit de no tenir-te al costat. Aquest desig tan gran.
Marjonic.
cromets 12:42 PMDivendres Sant. Putes vacances. Jo xopa. I tu tan lluny!. Escolto la Missia, m’imagino parlant amb tu estirats al sofá. No deixo que
em toquis i tu no pares de besar-me, i jo em desfaig de gust, el gaudi del desig. Vull que el desig de tenir-me no et deixi viure. M’imagino potser trucant el dimarts al matí, i sortint potser corrent de la feina per trobar-me amb tu. Fóra capaç de fer-ho. Amb tu em decobreixo a mi mateixa. Tu has estimat aquella nena petita que duc dins meu. Noto la teva absència. Una setmana llarga com una eternitat. Sento la teva presència que ja s’acosta en els dies. Divendres Sant. Encara falten dissabte, diumenge i,dilluns. No sé qui trucarà primer. Segurament jo que tinc l’ànima incendiada. Ja tinc tants regals acumulats que no ser com fer-ho: la postal del bes de Klimt, la capsa de llumins amb l’escrit, el llibre de Goytisolo “Placer licuante”, el trencaclosques, la música. He anat a veure l’exposició d’Egon Schiele, he patit de no tenir-te al costat. Aquest desig tan gran.
Marjonic.
Mails enviats i agafats com a mòdels de correspondència (finals del XIX).
Agafats del llibre "Manuscrito moderno" 1890, de José Martinez Aguiló
Santander 10 de mayo de 1890
Querido Antonio:
La colocación que tu deseas para tu hijo hay muchos que la pretenden y hasta con valiosas recomendaciones. Pero como de algo ha de servir la honradez y la fiabilidad de que tu me diste pruebas en otro tiempo, y esto forma la mejor recomendación, paso a decirte que tienes concedido lo que deseas.
Que se embarque tu hijo Ramón en la polacra de la casa llamada Mercedes anclada en este puerto, y que el 20 del actual debe hacerse a la vela con rumbo a ese puerto. Que se ponga a las órdenes de su capitán Don Miquel Ortíz a quien le comunican detalles, y al que le enseñarás esta carta. El referido capitán abonará a tu hijo tres mensualidades, a razón de 25 al mes, cuyo sueldo correrá desde el 15 del que rige en que debe instalarse a bordo.
Encarga a tu hijo que lleve sus papeles en regla; y que si cumple como promete, ya sabes como procede en esta casa con los que cumplen con su deber.
Agradece tus saludos y te aprecia
Agustin Alsugaray
cromets 8:28 AM
Agafats del llibre "Manuscrito moderno" 1890, de José Martinez Aguiló
Querido Antonio:
La colocación que tu deseas para tu hijo hay muchos que la pretenden y hasta con valiosas recomendaciones. Pero como de algo ha de servir la honradez y la fiabilidad de que tu me diste pruebas en otro tiempo, y esto forma la mejor recomendación, paso a decirte que tienes concedido lo que deseas.
Que se embarque tu hijo Ramón en la polacra de la casa llamada Mercedes anclada en este puerto, y que el 20 del actual debe hacerse a la vela con rumbo a ese puerto. Que se ponga a las órdenes de su capitán Don Miquel Ortíz a quien le comunican detalles, y al que le enseñarás esta carta. El referido capitán abonará a tu hijo tres mensualidades, a razón de 25 al mes, cuyo sueldo correrá desde el 15 del que rige en que debe instalarse a bordo.
Encarga a tu hijo que lleve sus papeles en regla; y que si cumple como promete, ya sabes como procede en esta casa con los que cumplen con su deber.
Agradece tus saludos y te aprecia
Agustin Alsugaray